La pròrroga

El Sant Pare ha concedit al nostre Copríncep, Joan-Enric Vives, una pròrroga de dos anys més al davant de la mitra. En conseqüència, de moment no es jubilarà i continuarà una temporada més com a cap d’estat d’Andorra, tot i que en farà setanta-cinc a final de juliol. El papa Bergoglio, però, té l’autoritat necessària i suficient per estirar terminis i preparar amb temps la successió. Abans, això no passava. Els antics bisbes d’Urgell solien tenir pontificats més o menys llargs (diria que el rècord el té Pere de Cardona, amb 38 anys), però no sempre van ser tan plàcids com han estat els contemporanis. Eren altres temps. Els bisbes Francés, Caixal i el remot Fèlix van morir a l’exili. En un parell de casos els mandats van acabar amb tràgics accidents (el de sant Ermengol, el 1035, i el de Bernat de Vilamur, el 1203). Tres bisbes van ser morts assassinats o caiguts en combat: Guillem Guifré, el 1075; Galderic, el 884 i Nambad, mort a la foguera per ordre del visir de Llívia el 734. Però si mirem els coprínceps de la banda de Foix, no hi ha color. A Enric IV el van apunyalar a la rue de la Ferronnerie de París el 1610. I recordem la trista fi de Lluís XVI, guillotinat per Samsó el gener de 1793 a la Bastilla. Ara, que l’especialitat de la casa de Foix era la mort per verí: Joana d’Albert, amb uns guants emmetzinats. Francesc Febus, també va ser enverinat. Amb Gastó Febus ho van provar. I un tràgic precedent: es diu que Roger III, cap al 1148, va morir després de menjar embotit de porc fer durant una cacera, i l’esposa, Ximena, també, quan va córrer a abraçar-lo. Quines coses que passaven.