La llei del silenci

Servidor procura, en la mesura de les possibilitats, fer servir el transport públic. Cada cop hi ha més flexibilitat i és una opció plausible per a moltes ocasions. Però una cosa, a veure. Els transports públics haurien de ser temples del silenci. Espais lliures de sorolls superflus. Si algun passatger ho desitja, la tecnologia li facilita l’accés il·limitat a tot el que vulgui, i sense necessitat que el proïsme ho hagi de compartir. Audiollibres? Audiollibres. Brahms? Brahms. Pòdcasts? Pòdcasts. Badfinger? Badfinger. Bad Bunny? Bad Bunny. L’altre dia, en pujar a un bus que anava cap a l’estranger, hi havia la ràdio posada. Com si anés sol, cap a la cotxera. Sintonitzava una catalaníssima ràdio, de capital i locutors catalans, que va emetre, durant tota l’estona que va durar el trajecte, una atapeïda selecció de reggaetons. Pensava que seria un moment, una cançoneta i prou. Però no. Passa que ja no tinc edat ni ganes de barallar-me amb els conductors i fer-me veure davant dels companys de viatge, tot i que estic segur que n’hi havia que compartien patiment. O sigui que vaig parar l’orella, disposat a una sobredosi d’autotune i de sordidesa masclista. Jhay Cortez, el trobador: “Hoy borro tus memorias / tu contacto i to’tus videos. / Llegó el final de esta historia. / No te arrepientas, porque ya no te creo.” El trajecte era curt, per sort, però vaig arribar amb ganes de posar-me la gorra al revés –deixant un espai generós entre la part superior de la closca i la tela–, tatuar-me el coll i fer-me membre de la Mara Salvatrucha o d’alguna associació cultural similar. Això o una úlcera, es pot triar.