(No) volem monjos andorrans

Sí, ahir es va tancar el cicle de conferències que, emparades pel títol Les Tardes del Relat, van aplegar un bonic grup d’especialistes per parlar de la història d’Andorra. En el seu moment ja es va fer la propaganda habitual. La sessió de cloenda va ser molt interessant, i per diversos motius. El doctor Climent Miró, un dels nostres grans especialistes en el monaquisme pirinenc, va parlar sobre el monestir de Sant Serni de Tavèrnoles –aquell que veiem a la dreta, baixant cap a Anserall, a l’altra banda del Valira– i la seva antiquíssima vinculació amb Andorra. Hi ha un fet que ens hauria de fer pensar una mica. No pas per preocupar-nos, no, sinó per simple curiositat, que és un sentiment poderós i estimulant. Com és que a Andorra no hi ha hagut mai monestirs? Bé, hi havia una petita cel·la monàstica a Sant Jaume d’Engordany, i els monjos de Montserrat van pujar als anys trenta i van fer de promotors immobiliaris i empresaris hostalers, a més d’editar, quasi res, la Bíblia en català. Però de monestirs-monestirs, no n’hem tingut cap. Una de les màximes fiterianes –la 52– ja ens ho anunciava: res de monestirs ni de convents, que només fan que, a pocs anys de la fundació, acumular “la major part de béns” i “en detriment dels naturals i moradors”. Interrogat el doctor Miró sobre el particular, sospita que Fiter i els seus coetanis tenien por dels convents que havien acaparat les millors terres de l’Urgellet. L’any vinent, si encara hi som, més tardes i més relats.