Espai Schrödinger

Som ferms partidaris dels moviments lliures, sense cotilles. Ens agrada anar als llocs i que la policia no et miri malament ni et busqui les pessigolles. Total, Andorra és un dels països més antics i inalterats d’Europa, que és com dir de tot el món, i això hauria de facilitar-nos-ho tot, amb el desplegament de catifes vermelles i l’accés a sales vip. Però les fronteres solen ser rígides i els que les vigilen no s’estan de punyetes. Tots els que tenen passaport andorrà i han viatjat una mica poden explicar anècdotes, de tots els calibres i tonalitats: divertides, enutjoses, empipadores, grotesques, surrealistes o absurdes. Des del controlador que, dins de la garita, aixeca el dit polze i somriu, mentre segella el passaport, com volent dir “ostres, tu, aquest és el primer que veig”, a una colla de severs policies turcoxipriotes que es passen mitja hora intentant trobar Andorra a una llista de països, cridant i barallant-se, per decidir, al final, que aquells que volien entrar a la Nicòsia ocupada eren uns pàl·lids viatgers procedents d’Angola. Si no ho he entès malament (cosa que molt bé podria ser), l’acord d’associació aportarà una mena de paradoxa espacial. Tot i que continuarem fora de l’espai Schengen –i, per tant, la frontera que ens separa de l’exterior serà una frontera hardcore, amb tots els ets i uts– els residents a Andorra tindran lliure accés als països dins l’espai Schengen. Hi serem però no. No hi serem però sí. Aquest estat de superposició semblaria una paradoxa irresoluble, com la del gat famós, sí, però per la física contemporània això ja no és cap problema, sinó lo nostro pa de cada dia.