I com ho farem?

Abans era tot molt més fàcil, i n’hi havia que no es cansaven mai de proclamar-ho: nen, si no t’agrada Andorra, tira Runer avall i goita, tal dia farà l’any. Passa que el hàmster necessita fer rodar la roda i fa falta un munt de gent per garantir –i si pot ser intensificar– aquest moviment perpetu, gent que no caben a les Valls i viuen allà on poden trobar un forat. La famosa àrea econòmica pirinenca que fa temps que es preconitza des de les altes esferes, amb Andorra fent de far irradiador i les comarques catalanes i franceses veïnes com a grans beneficiàries, en una simbiosi que farà feliços a tots els interessats, ja existeix, ens l’hem trobat feta, però potser no és tan rutilant i magnífica com ens la pintaven. Potser sí que el model luxemburguès –o els que treballen a Ginebra i viuen al costat francès de la frontera, que és allà mateix, a Saint-Genis-Pouilly o a Ferney, on va viure Voltaire– era la possibilitat de fer una planificació plausible i harmoniosa. Ara, ni això: la força dels fets s’ha avançat als desitjos i a la bona voluntat prospectiva. Diu que no hi ha ni un pis per llogar entre Pont de Bar i el Pla de Sant Tirs, i el preu dels pocs que queden s’ha duplicat. L’oferta i la demanda, i etcètera. Com han canviat les coses. Abans, els andorrans medievals havien de baixar a defensar la ciutat d’Urgell quan el senyor bisbe se n’anava amb les seves tropes a guerrejar. Aquesta és la bona notícia. La història, seguint camins imprevisibles en què moltes vegades participa l’atzar, tot ho belluga. I gairebé sempre sense que la voluntat política hi tingui gran cosa a dir. És qüestió d’esperar.