La terna i la sisena

Sembla que els membres de l’Assemblea Parlamentària del Consell d’Europa a Estrasburg s’han posat una mica llepafils i no acaben de trobar prou escaients els mèrits d’un dels tres candidats que presenta Andorra per cobrir una plaça de jutge per al Tribunal de Drets Humans, que no és poca cosa. Govern defensa amb vehemència la tria presentada i ve a dir que potser no caldria que els parlamentaris europeus repatanis fossin tan tiquismiquis. Fa temps, quan els antics andorrans anaven amb mula, abrigats amb gambeto, calçant espardenyes i esclops, es vantaven de saber escollir amb seny i prudència allò que en deien els “empleos públics”. Eren pocs i els que tallaven el bacallà eren encara menys, i per tant les possibilitats de tria eren limitades. Quan hi havia una vacant de batlle –i això tant valia per a l’episcopal com per al francès– el Consell General presentava al veguer a qui correspongués cobrir la vacant allò que en deien la Sisena de Batlles. Un candidat per cada parròquia, que havia de ser, segons Fiter, “cap de familia, major d’edat, veí i resident a les Valls; distingit o adornat del títol de prohom de la classe alta o del cap gros (…), hòmens de la millor probitat, de les més excel·lents prendes i qualitats, i de la millor capacitat e intel·ligència”. La candidatura era incompatible amb el càrrec de cònsol o conseller. I amb aquest procediment, a la mida exacta de les capacitats del país, anaven fent la viu-viu, sense grans escàndols ni escarafalls, i sobretot sense que ningú des de l’Alsàcia els anés tocant allò que no sona.