L’oncle Andreu

L’Andreu Tarrés, l’oncle de la meva padrina, la Rosa Tarrés Puig, de cal Sisquer de Lavansa, era allò que ara en dirien un capellà trabucaire. A l’arxiu de la casa encara hi ha el nomenament d’alferes que va signar-li el general Savalls en plena Tercera Guerra Carlina, el 1874, pels mèrits contrets en la presa del Vendrell. Fa anys, en honor a la causa perduda per la qual va lluitar el parent, vaig fer ratasia seguint la recepta de l’àvia, la vaig embotellar i etiquetar com a Ratasia del Pretendent / Licor Legitimista / Absolutament Clandestina. Encara en deu córrer alguna ampolla per casa d’algun amic, que no es va atrevir mai a trencar el lacre que cobria el tap, malgrat que l’etiqueta proclamés que havia guanyat medalles d’or a Brussel·les i Oslo i una de plata a París. Avui, que és Sant Joan, és el dia de fer-la. De collir les nous verdes, les herbes de temporada, d’aplegar les espècies –nou moscada, canyella, anís estrellat, clau d’olor–, posar-ho en anís i que s’estigui quaranta dies a sol i serena abans de colar-lo i treure’l al final dels àpats, com si fos una beguda cerimonial. Sí, ens agrada més el whiskey irlandès (què pot competir contra un Redbreast de malta, vint-i-quatre anys?), però la ratasia és el compendi perfecte de la psicologia de la gent de muntanya: aprofitem el que hi tenim a la vora per no haver-lo d’anar a buscar lluny, transformem les coses senzilles en artificis més complexos, ens intoxiquem amb moderació i amb un lleuger sentiment de culpa i celebrem la vida, que total són quatre dies mal comptats.