Els pins del bosc

Sort en tenim que els boscos andorrans són capaços d’absorbir el quaranta per cent del diòxid de carboni que emetem per terra, mar i aire. La resta, el seixanta per cent, se suposa que ja el donem per perdut. I és que té molt de mèrit la feina que fan els amics de l’AR+I, que han aplicat la ciència necessària per realitzar el primer Inventari Nacional Forestal d’Andorra, una formidable eina de gestió d’aquest patrimoni tan espectacular, tot i que potser no en som prou conscients, perquè de vegades els arbres no ens deixen veure les cent noranta-una parcel·les forestals que tenim. I, ja posats a fer inventaris i recomptes, Estadística ens ha obsequiat amb el jackpot de les dades de població. Vuitanta-cinc mil i un generós escaig, gairebé vuitanta-sis mil ànimes. Tres mil més que l’any passat a la mateixa hora. I això que si sumes les dades dels comuns en surten més –però aquí hi deuen constar els nacionals que resideixen fora–. Facin números, que és un passatemps molt entretingut. No se sap si el país i els paisans estan prou preparats per anar acollint tant de personal –vuit incorporacions cada dia, caps de setmana inclosos–. Andorra vol i dol: per una banda hi ha moratòries i bones intencions per moderar la construcció però per l’altra sembla que hi ha barra lliure i que campi qui pugui. No, si ja ho deia la padrina, amb aquella saviesa ancestral, destil·lada, de pedra picada i paret de marge: quan veia que alguna cosa no anava bé movia el cap i ens deia que pujàvem –ella es referia a la canalla, però seria aplicable a tot un país– com els pins del bosc.