Nomenclàtor

És prou difícil, posar nom a les coses. Tenim la immensa sort que gairebé tot ja en té, de nom, i només cal que els aprenguem i els fem servir bé. Una rosa és una rosa i etcètera. Amb els topònims, noms singulars, íntims, únics, la cosa es complica una mica més, perquè s’hi barregen –mirem sinó el cas de Canòlic– qüestions identitàries i sentimentals. A l’hora de batejar carrers, les decisions poden ser difícils de prendre. N’hi ha de tradicionals, sobretot als nuclis antics –carrer del Pui, carrer de la Mosquera. Podem fer com els ianquis, és clar, i posar-hi números, però fa com impersonal. Un recurs fàcil i interessant és la preservació de la microtoponímia anterior. Si hi havia el prat de la Creu, tenim el carrer Prat de la Creu. Prada del Baró. Prat del Roure. La Llacuna, i etcètera. Si s’han de buscar personatges il·lustres, complicat. Qui se’l mereix i qui no? Per què Pere d’Urtx sí i Simeón de Guinda no? François Mitterrand sí i Georges Pompidou no? Arnaldeta de Caboet sí i Ermessenda de Castellbò no? És una gran responsabilitat la que prenen les autoritats competents en la matèria. Per això és especialment rellevant que s’hagi fet justícia i que la plaça Rebés ampliï el nom per recollir, de manera oficial, el complet del senyor Bonaventura Rebés Duran, un dels personatges més rellevants de l’Andorra del segle XX –un veritable prohom, gran mecenes de les arts, un patrício, que en diria Fiter. Ara, que s’ha de comptar que la gent en continuarà dient la plaça de les Arcades, i contra la vox pòpuli poca cosa s’hi pot fer. Però el nom oficial hi és, i això és el que compta.