Aparell elèctric

Abans no patíem tant pel temps que feia. Plovia quan plovia, venia una secada quan venia una secada, a la que succeïen aiguats o pedregades. Teníem una sòlida resiliència, producte de segles i segles d’estoïcisme meteorològic, una resignació de pedra picada. Era la moral indestructible que sintetitzava aquell anunci del Prisunic, allà a l’entrada, on venien paraigües: “Si no plou, plourà”. Les previsions del temps eren com a molt a dos dies, ambigües, amb isòbares i anticiclons a les Açores. La saviesa popular (“cel rogent, pluja o vent”) ajudava a fer que tinguéssim una vaga il·lusió de coneixement. Ara només fem que patir. Les agències meteorològiques ens espanten amb les escales de color de les temperatures als mapes de previsions, que oscil·len entre l’ocre torrat i el roig infern, sense cap espai per a la relaxació tèrmica. Cada dia que passa sense batre un rècord de calor és percebut com una petita victòria en una batalla que creiem perduda. Mirem el temps al telèfon, els radars, consultem els models setmanals, quinzenals, mensuals, estacionals. Ens preocupa el fenomen del Niño o de la Niña, calculem –o fem confiança a qui fa els càlculs– per saber quan s’aturarà l’AMOC i tornarem a la nova glaciació del Würm. Mentrestant, anul·lem concerts a l’aire lliure per por als llamps, s’interrompen partits de l’Eurocopa per quatre trons. Pensem que, per una banda, som els més llestos de la classe, indestructibles i eterns i, per l’altra, som com l’Abraracourcix, el cap del poblat de l’Astèrix, que només tem una cosa: que el cel “lui tombe sur la tête”.