La gran decisió

Viure és una contínua presa de decisions. De vegades són difícils, perquè els platets de la balança estan massa equilibrats, les opcions són extremament divergents i la sensació que pots prendre el camí equivocat és aclaparadora. Truman segur que va dubtar. Llenço la bomba sobre Hiroshima o m’espero uns dies, per si de cas? La humanitat ara es divideix en dues grans faccions: els que haurien suspès el concert de David Guetta, seguint els consells de Protecció Civil, i els que no, els que haurien tirat pel dret i ja veurem què passa. Si s’hagués celebrat el concert i les previsions –que recordem-ho, són més properes a un oracle grec que no pas a certituds científiques absolutes– s’haguessin acomplert les queixes haurien anat totes en l’altre sentit, i haurien estat emeses amb la mateixa vehemència. “Però si la méteo ja deia que vindria una tempesta!” “Va ser una temeritat que deixessin fer el concert.” “Ens va caure un llamp a deu metres.” “Vam acabar xops com gallines!” “Que ens tornin els quartos!” La qüestió és que no estem mai contents perquè la realitat, ens agradi o no, és sempre complexa i multifactorial i mai no és ni blanca ni negra, sinó que és color de gos com fuig. Els actes a l’aire lliure, ja les tenen, aquestes coses, sigui una costellada amb la colla o el concert més gran que mai hagin vist les Valls. El cas és que ja tenim una frase més per afegir a les dues que s’han de dir en moments d’especial transcendència, i que ara ja són tres: amunt el periscopi. Atureu la rotativa. Anul·lem el concert.