El saltiri

Aquest món de micos és, malgrat tot, una cosa curiosa i de ben aprofitar. Si deixem de banda les misèries humanes, de les que en tenim per donar i per vendre, hi ha tot de singularitats que, si les sabem apreciar bé, faran que la vida sigui una mica més diversa i interessant. No cal que siguin grans artefactes ni obres d’art, ni epopeies ni gestes. De vegades, una trasteria trobada al cap de casa pot explicar tota una història o, el que és millor, estimular per imaginar-la. Casa Rossell d’Ordino ha estat un pou infinit de tresors. Grans i petits. Hi tenien el pergamí pel qual el bisbe Arnau de Tovià va regular el funcionament del Consell de la Terra, el 1419. I el manuscrit original, amb la cal·ligrafia delicadíssima de l’Anton Fiter en persona, del Manual digest. Fiter era el primer violinista documentat a Andorra, cap al 1722. No sabem si tocava també la guitarra, però a la casa n’hi havia una de barroca, construïda a Barcelona en aquella època pel mestre guitarrer Josep Massaguer, que tenia botiga al carrer Escudellers. I potser el nostre gran patrici també trastejava amb el saltiri que tot just ara ha estat restaurat per Patrimoni Cultural. Un saltiri és difícil de descriure: una mena d’arpa plana, de forma trapezoidal, que es tocava amb els dits o amb uns martellets. Qui en seria, l’aficionat de la casa? O més aviat aficionada, perquè el tocaven sobretot les senyores. Tindria, per ventura, el famós tractat de Pablo Minguet Reglas y advertencias generales, del 1754? Mai no ho sabrem. L’instrument és una preciositat i es podrà veure durant tot aquest mes tan inútil a cal Rosaleda.