BWV 29

Aprofitant aquestes tardes tan improductives, l’Arseni Sugranyes s’ha fet un plantejament: si volgués una matrícula personificada, quina escolliria? Com passa amb els tatuatges, fa l’exercici teòric, però mai no s’atrevirà a fer el pas. Tot això ve a tomb de l’article del diari on explicava com funciona això de les matriculacions. D’entrada, sobta que les gestioni una associació privada, l’Automòbil Club d’Andorra. Però és una particularitat del país i ja està bé. Primer de tot: el pressupost. Ni pensaments de gastar sis mil eurons en els dos caràcters o tres mil en cinc. Feines a triar la paraula, o l’anagrama, especialment perquè no són admesos els termes ofensius, que sempre seria un recurs original. Optaria més aviat per la combinació de tres lletres i dues xifres, que surt per cinc-cents, taxa de reserva i taxa anual a banda –que són democràtiques, iguals per a tothom. Un cop presa aquesta decisió, tot és més fàcil. Les lletres: BWV, acrònim del catàleg d’obres de J. S. Bach, la Bach Werke Verzeichnis. Això ho té molt clar. Ara ve el problema. Les xifres. Si n’hi pogués posar tres o quatre, cap dubte: BWV 999 (el preludi en do menor per a llaüt) o bé el BWV 1002 (la partita per a violí sol en re menor). Però s’ha de conformar amb els números que van del BWV 10 al BWV 99. Com que el catàleg és temàtic i no cronològic, corresponen a cantates d’església. Posats a triar-ne una (totes són bones) agafaria la 29, pel títol preciós (Ich habe genug, Ja en tinc prou), estrenada a Leipzig el 2 de febrer de 1727. Si mai veieu algú agafant malament una rotonda amb aquesta placa, no li ho tingueu en compte.