La competència

A exactament 11,46 km de l’escenari on actua el Cirque du Soleil, “així com vola el corb”, de la manera que diuen en anglès, se’ns hi ha instal·lat un altre circ. La competència lleial. És el Circ Cric, el del cèlebre pallasso Tortell Poltrona. Fa una gira pirinenca: munten la vela en un poble petit –Bescaran, en aquest cas, avui i fins diumenge–, i la troupe fa cinc funcions a cada lloc. Encabat pleguen trastos i au, fins a la següent etapa, que serà Lles (i després Isòvol i després Llívia). Entre la calculada desmesura dels acròbates solars, on tot està preproduït, previst i dissenyat i la mínima expressió del circ –la cabra que puja una l’escala animada per un voluntariós trompetista (un espectacle essencial que jo vaig tenir la sort de veure alguna vegada de petit)– hi ha d’haver el terme mitjà, la virtus in media res. Un circ de dimensions humanes, sense parafernàlies, amb el punt just de precarietat i la inevitable punteta de sordidesa que és consubstancial a l’espectacle i que, en moltes de les ofertes que nomadegen cada any, no és una punteta sinó una sobredosi insuportable. Per als que no ens ha agradat mai especialment el món del circ, aquest és potser el format més digerible: la proximitat, la modèstia. Ja han muntat al prat del darrere de la Canal. Veurem lo què. I, quan la funció hagi acabat i els lleons hagin tornat a les gàbies –és una imatge retòrica, perquè no en veurem mai més, de lleons al circ–, menjarem alguna cosa a la fresca, amb els peus descalços sobre l’herba humida. No es pot demanar gran cosa més.