Dret de presentació

Ja tenim fumata blanca, a escala episcopal. Ja és ben bé allò que diuen, que quan el teu nom apareix en alguna travessa per ocupar un càrrec, la norma no escrita és que no et toqui. Fins a cinc noms diferents havien circulat, i cap no era el de mossèn Josep-Lluís Serrano. I la finezza vaticana –fa molts segles que s’hi dediquen, a això– es demostra a l’hora d’escollir, a més de la persona, el tempo i les formes. De tant en tant és interessant donar un cop d’ull a l’episcopologi d’Urgell –n’hi ha un de magnífic, de l’any 2002, editat per la Societat Cultural Urgel·litana i redactat pel dream team de la historiografia eclesiàstica del bisbat: Baraut, Castells, Marquès i Moliné. Algunes coses a tenir en compte: durant bona part de l’edat mitjana el bisbe era escollit pel capítol dels canonges de Santa Maria, i el papa només va intervenir-hi en comptades ocasions, quan hi havia processos de destitució o dimissions. A partir del 1523, Adrià VI va concedir a Carles I el dret de presentació. És a dir, el monarca hispànic comunicava al Sant Pare qui havia d’ocupar les seus episcopals del regne. D’entre elles, naturalment, la d’Urgell, i d’aquí el control indirecte que els reis d’Espanya podien exercir sobre Andorra, encara que el caràcter dels bisbes pogués imposar-se eventualment a les raons d’estat (ai, don Simeón!). Aquest dret va estar vigent –amb alguna interrupció– fins al 1976. Hem d’agrair al Campechano que renunciés al privilegi –perquè hauria estat inconstitucional–. Imaginem-nos per un moment el Preparao havent de triar Copríncep. S’ho imaginen? Jo no.