L’orella escapçada

Hi ha fotografies que defineixen tota una època. Que les veuran d’aquí a cinquanta anys –els que encara hi siguin– i no els caldrà cap més aclariment, ni de quan es van fer ni qui hi surt. Si les imatges filmades durant l’atemptat de dissabte passat contra l’expresident Trump mostren el caos, i el desordre, hi ha dues fotografies impressionants, que tenen la virtud de congelar els moments, de convertir el que és confús en diàfan, d’imposar-se al discurs conspiratiu, que va començar a formar-se quan encara no s’havien apagat els ecos dels trets. La primera és de Doug Mills, fotoperiodista del New York Times, que va recollir la imatge allargada de la bala, nanosegons abans de fregar-li l’orella. Aquesta va ser una increïble casualitat, un divertimento de la física. La d’Evan Vucci, d’Associated Press i que, com el senyor Mills, té un Pulitzer, és perfecta. És la que ens mostra Mr. Trump amb el puny alçat, sang a les galtes, una bandera americana com un baldaquí contra un cel blavíssim i quatre agents com quatre serafins: en primer pla hi ha una senyora rossa, que l’abraça com una mare protectora i amantíssima. Tothom busca paral·lels d’obres d’art amb bandera, prenent com a base la composició triangular, les línies, els punts de fuga: que si el quadre de Delacroix de La Llibertat guiant el poble, que si té un aire a aquella de la bandera a Iwo Jima, de Joe Rosenthal, però sembla que la de la fotografia va ser la segona que van plantar (diuen que la primera era massa petita). Senyor Vucci, ja pot anar fent lloc damunt la tele per al segon Pulitzer.