Canícula

Vet aquí que, gairebé sense adonar-nos-en, ja hem superat mig juliol i encara no s’han obert les portes de l’infern. Això és com el joc de la bonoloto: perquè puguem disfrutar d’un estiu normalet, i no parlem d’un estiu tirant a fresc, és necessari que a d’altres regions del planeta, que se les pintaven molt felices, es torrin, en injusta contrapartida. Aquesta és la dinàmica atmosfèrica: avui pateixes tu, demà ho faré jo. És el que ha passat a Califòrnia, per exemple, on hem vist autopistes plenes de vehicles avariats per una calorada insòlita (però no pas excepcional). I a la zona dels Balcans es veu que ara estan patint a base de bé. I ves a saber a on més. El cas és que d’alguna manera s’ha d’anar repartint aquesta roentor, i qui sap si, en justa contrapartida, potser ens tocarà suportar algun hivern-hivern, com els que hi havia al temps d’abans. Però ara tot just hem entrat en la canícula, que és el període –de dates indeterminades– que els romans (què hauríem fet, pobres de nosaltres, sense els romans?) deien que era el més calorós de l’any, i que coincidia, més o menys, amb l’aparició de Sirius a l’horitzó, que és el gran esdeveniment astronòmic de l’estiu (mentre esperem que peti la supernova de Corona Borealis, que ho farà un dia d’aquestos, que gran espectacle còsmic serà). El cas és que cada dia que superem sense morir escalivats és un gran què. Però no cantem victòria. El ferragosto, que és implacable (però que dura poquet) ens espera, aquí a la cantonada, ensenyant les dents.