Set braços

Una de les millors coses que li han passat a Andorra és que, a la pràctica, no ha tingut aristocràcia formal. De la de sang blava, vull dir: ni marquesos, ni ducs, ni baronets, ni figures estrafolàries com l’hidalgo quixotesc. Això ens ha estalviat un munt de blasons, heràldica, palaus, tota la parafernàlia rococó associada a la noblesa. En aquest sentit, Andorra ha estat gairebé una terra puritana, calvinista. No hi ha hagut lloc, en conseqüència, per a invents com els ordes de cavalleria, com la britànica de la Garrotera, o la del Toisó d’Or. En no tenir exèrcit, tampoc, ens hem deslliurat d’haver de condecorar generals de brigada amb els equivalents a la Creu Laureada de San Fernando o la Creu de Ferro. O el Cor Porpra, aquella que donen als EUA als morts o ferits en combat. Queda espai tan sols per a les condecoracions civils. Bé, fa un cert temps que en tenim dues, que tot just ara s’han reviscolat. L’Orde de Carlemany –de què es parlava ja al segle XIX, es va crear el 2007 i estava en una dolça letargia des que Frank Gehry, un dels primers guardonats, hi va renunciar–. Ara ha estat concedida als membres nadius, que són el cap de Govern i la ministra d’Exteriors, en qualitat de president i secretària. Bé, aquesta està clar que no la veuré. Però encara hi ha esperances (remotíssimes) amb la Creu dels Set Braços, tot i que no serà fàcil, perquè no les concediran així com així i has de fer molts mèrits per aconseguir-la. Però, vaja, ni que sigui a títol pòstum i forçant una mica el reglament, faria il·lusió.