El cuquet

Ahir vaig llegir al diari la notícia sobre la data d’inici de les negociacions per fixar la frontera i me les pintava molt felices. Oh, mira, tenim ja tema per a la visura de demà, goita que bé. Home, gaire conflicte territorial, com diu l’article, no hi ha d’haver, perquè s’ho prenen amb calma i no hi ha hagut desplegament de tropes ni han cridat a consultes els ambaixadors. Després de llegir la peça, l’entusiasme inicial es va refredar. En comptes de divisions aerotransportades hi apareixien comissions mixtes, dictàmens tècnics, etcètera. Geoburocràcia, en definitiva, per resoldre una discrepància ridícula, de dues-centes hectàrees. A escala espanyola, dos-cents santiagosbernabeus, distribuïts en quatre zones de fricció. Ja pensava fer un article parlant de la immutabilitat de les fronteres del Principat, que deuen ser les més antigues del món –pam amunt o pam avall–, i citant la falsa Carta Pobla del 805, on trobem les primeres afrontacions del país, algunes reconeixibles (Fontargent, el Runer, Salòria, que fa sospitar que Os havia estat andorrà…) i d’altres més difícils d’identificar (la font de Regisind, l’estany Laugencium…). Bé, resulta que aquesta visura ja va ser escrita, el novembre del 2021, quan es va plantejar el problema del planell de la Tossa, que si no hagués estat pel parc fotovoltaic encara estaria als llimbs cartogràfics. Total, que si no me’n recordava jo, encara menys els amables lectors. El podria enviat posat tal qual i hauria fet abans. Però no: el cuquet de la consciència no m’hauria deixat dormir, i això sí que no pot ser.