Tous pour un

A l’estiu la sang, espessa, circula amb més dificultats. És un fenomen fisiològic. Tot vols que sigui una mica més lleuger, més frívol, sense tantes complicacions. Si fóssim uns simples lluerts, l’escalfor interna ens la proporcionaria el sol i estaríem la mar de contents només de tenir la panxa en contacte amb el terra calent. Però no és el cas. De dia, circulem com ànimes en pena, buscant l’ombra com si fóssim vampirs. Cap al vespre, si corre una miqueta d’aire ja estem una mica més contents i dius, mira que bé, ja hem sobreviscut un dia més. Ara només falta que ens aclareixin què coi faran els països de la Unió Europea en relació amb la ratificació de l’acord. Si ho he entès bé –que prou podria ser que no– hi ha dues opcions. La primera, que tots aprovin el text de de patac, en conjunt, com el que són –un club de països amb interessos comuns–. Com diu el lema dels Tres Mosqueters: “Tous pour un, un pour tous.” Això seria el més lògic, no? La segona opció és la preocupant. Que cada país voti seguint els seus usos i costums parlamentaris. O sigui, vint-i-set processos de ratificació. Vint-i-set són molts. La pregunta és pertinent: què passa si, posem per cas, els romanesos diuen que no, que no els sembla bé? O que sí els sembla bé, però que no els vinguis amb presses. Gaire edificant no seria. En fi. Ja veurem lo què. I els bots positivistes, que ahir van desembarcar amb un ímpetu sorprenent a la secció dels comentaris, que moderin l’entusiasme, que potser no cal córrer tant. No oblidin hidratar-se, vitaminar-se i supermineralitzar-se.