Exultate, jubilat

El Copríncep Vives ha fet els setanta-cinc anys —per molts anys més— i ja ha arribat al límit que tenen els bisbes per presentar la renúncia al Papa de Roma. Com que arriben més grans a la feina i l’experiència ha de ser un factor essencial, tenen l’edat de jubilació més amunt que els civils, que, amb una mica de sort, ja n’hi ha que deixen de treballar abans d’arribar als seixanta-cinc reglamentaris. I és que la condició de jubilat és un estat vital interessant.

Ara que ja l’albiro a l’horitzó vital, ja no la veig com una cosa remota, de gent gran: és una possibilitat certa, una perspectiva interessant, a la qual procuraré arribar en bones condicions.

Ja l’etimologia de la paraula ens ho aclareix: jubilare, en el preciós idioma de Virgili, és un verb que, segons el diccionari Gaffiot, en la seva funció intransitiva (jo em jubilo) vol dir “cridar d’alegria”. En mode transitiu (jo jubilo) s’aplicava als pagesos que, per comunicar-se, cridaven imitant ocells o altre bestiar. I el jubilæus era una celebració dels jueus, un festival que feien cada cinquanta anys. De la confluència entre els dos significats tenim la nostra jubilació: un període alegre a què s’arriba després d’un lapse perllongat de temps.

L’edat daurada, el període en què, si tens una mica de salut pots dedicar-te a fer millor l’hort, a aprendre alemany, a escriure les teves memòries, a tocar el piano, a parlar malament del goven i a criticar obres públiques i privades. Mireu si se’ns en girarà, de feina, en aquesta tercera i gloriosa joventut.