Esperit olímpic

He tingut el plaer de seguir la cerimònia inaugural dels Jocs Olímpics de París a la manera postmoderna: des de twitter, sense un interès real, una visió a retalls, feta a base de píndoles, en forma de mems i clips descontextualitzats. O, dit d’una altra manera: de la pitjor manera possible. No tinc ni tele, ni temps ni paciència per suportar un espectacle d’unes quantes hores de durada per encetar un esdeveniment d’abast mundial que, i em sap greu, només em provoca un vague sentiment que oscil·la entre l’avorriment i la indiferència, en dura competència amb el festival d’Eurovisió i el Piromusical de la Mercè (però amb la diferència que la matraca olímpica l’allarguen dues setmanes). Què s’ha vist? Nobles decapitats, una versió queer de la Sant Sopar de Leonardo, la delegació andorrana (dos atletes més un considerable seguici) navegant en una mena de golondrina per les aigües transparents del Sena. Un individu pintat de blau com el Gran Barrufet, una crepuscular Céline Dion (a veure, on era l’Alizée?), els reis d’Espanya embolicats en una mena de preservatiu gegant per no mullar-se sota el xàfec amb què ningú no comptava. I, entre altres escenes igualment potents, un cavall mecànic cavalcant damunt l’aigua, una imatge perfectament apocalíptica. I tot presentat al planeta sencer a través, deien els que ho veien en directe, d’una realització confusa i atropellada. Si ha estat així, la cerimònia ha estat un èxit sense precedents, l’expressió perfecta de la confusió existencial del món contemporàni. L’enhorabona a tots els que ho han fet possible. Que guanyin els millors.