Els privilegiats

A l’Andorra premoderna la principal preocupació dels andorrans era el manteniment (i ampliació, si mai era possible) dels privilegis que els concedien els poders veïns, i que havien de ser renovats i ratificats cada cop que canviava un bisbe o un rei, cosa que es facilitava amb l’enviament (a Madrid, a París) d’un generós contingent de pernils i de formatges serrats, que servien de recordatori i de lubricant. Els privilegis (o preeminències o franqueses o exempcions, que hi havia de tot) eren sobretot beneficis d’ordre fiscal per afavorir el comerç: no pagar drets de duana, de pas, pontatges, bovatges… Avui, tota aquesta acumulació de gràcies feudals i postfeudals són coses del passat, però algun vestigi d’això deu quedar incrustat en l’ADN de molts conciutadans, que es queixen amb amargor que els Mossos d’Esquadra els multin. No només que els multin amb contumàcia, no: que tinguin la pretensió absurda, a més, de cobrar les sancions que els posen (amb raó o sense, però sospito que amb part de raó) a l’exèrcit de nuvolaris que, cada cap de setmana, recorren la C-14 (entre d’altres) amb pressa. Els molesta, sobretot, que ho facin de manera organitzada i conscient i diuen que discriminatòria, amb controls selectius, a la rotonda d’Arcavell o a la de Tàrrega. Potser sí que és un mètode poc elegant, com aquells que pesquen truites als rius de muntanya abocant-hi un sac de ciment i esperant que els peixos baixin, panxa enlaire, sense haver de tirar l’ham. Però amb aquesta calor sempre guanya la llei del mínim esforç.