Territori ciclista

Potser els lectors joves no ho recordaran, però abans els telèfons eren fixos, estaven collats a les parets, els televisors eren en blanc i negre (i sense comandaments a distància) i els vehicles de motor eren artefactes cent per cent analògics. A partir del moment en què a algú se li va acudir que era una bona idea posar un motoret per pujar i baixar els vidres de les finestres, tot va començar a moure’s molt de pressa. Avui, els turismes són el Pep Consciències: t’avisen si badalles, t’indiquen el camí (amb una notable però no perfecta precisió), et corregeixen el rumb si envaeixes el carril que no toca, fan sonar un avís enutjós sia la que superes el límit de velocitat. Tot això, diuen, anirà a parar indefectiblement cap a un futur en què el conductor serà una nosa prescindible, i les màquines prendran les decisions i potser serà el moment en què el pas per les rotondes sigui un prodigi de racionalitat i ergonomia. Mentre aquest dolç moment no arriba, haurem de conformar-nos amb solucions mixtes, imperfectes i, per tant, decebedores. De moment ens han avisat que si portem l’aplicació de Mobilitat encesa al mòbil, si passem pel costat d’un ciclista ens avisarà de la seva presència. Home, s’agraeix, però normalment se’ls veu força bé. Un detall seria que t’advertís que baixa una moto envaint el teu espai, cosa que passa sovint i que empipa cosa de no dir. I també estaria bé que la pròxima polsera que posin al cèlebre Shin-chan també ens enviï el senyal, quan torni a fugir en bicicleta a fer de les seves, no fos cas que ens el trobem de cara.