‘O vos omnes’

El poder legislatiu ja prepara la seva llei òmnibus, amb la previsió de tenir-la enllestida cap a final de l’any. Literalment, omnibus, sense accent, vol dir “per a tothom”, amb l’ús d’aquest datiu plural de l’adjectiu llatí (“omnis-omnis-omne”) que vol dir tots o cadascun, segons el context, amb dues accepcions bàsiques (de nombre i de generalitat). Abans, els òmnibus eren els trens que s’aturaven a totes les estacions i també se’n deien dels autobusos de trajecte regular, també coneguts com a cotxes de línia. Aquesta és una expressió que faríem bé de repescar, com el preciós i poètic camp d’aviació que hem substituït sense cap per l’anodí i despersonalitzat aeroport. Però bé. Les lleis òmnibus no s’han inventat ni ara ni aquí, i tenen una llarga tradició, que es remunta al segle XIX. Diuen les enciclopèdies, que d’això en saben un bull, que la primera llei òmnibus va ser una aprovada el 1850 als EUA, l’anomenat Compromís de 1850, que creava l’estat de Califòrnia, però que no va poder evitar la guerra de Secessió. No es pot arribar a tot arreu, i no se sap si la nostra, que es diu Llei del Creixement Sostenible i Dret a l’Habitatge. Les intencions són bones, és clar, però cada cop som més els que pensem –i ja estem una mica cansats de dir-ho– que el creixement, per definició, mai no és sostenible: serà, si de cas i en el millor dels casos, un creixement suportable. El que és insuportable i insostenible, per cert, és aquesta roentor, i que diuen que afluixarà divendres. Ja tornarà l’hivern, omnes dicunt.