Colm

Sí, a l’agost això és el desert dels tàrtars. Ens tornem tots, en major o menor grau, uns éssers reptilians, acomodaticis, sempre incòmodes, assedegats i escaldats. Si treballem, ho fem de mal humor, lents, a mig gas, emparats per la general mol·lície, els serveis mínims i la jornada intensiva (els que la tenen). Si estem de vacances potser som a Cambrils o a Miami Platja, la versió terrícola de Ganimedes. Si per ventura ens hem hagut de quedar som com unes ànimes en pena, vampirs que saltem d’ombra en ombra o ens esperem que arribi el vespre per començar a bellugar-nos amb una mínima gràcia, fins que el dia de la marmota torna a començar. Alguns pagaríem per entrar en una cambra d’hibernació fins a Meritxell. Però de vegades hi ha estímuls inesperats, factors feliços que trenquen la rutina. Avui, a les set, a la llibreria la Trenca –no a la sala interior, la que té aquelles butaques galàctiques, sinó a fora, al cafè– ens ve a visitar Colm Tóibín, un dels més grans autors irlandesos d’avui –un dels més reconeguts en llengua anglesa. No sé què té Irlanda, que és un país petit –cinc milions i escaig de ciutadans–, però en el segle XX ha tingut quatre premis Nobel de literatura, quatre: Yeats, Shaw, Beckett i Heaney (i no li van donar a Joyce).  És possible que la causa sigui el substrat cèltic, no contaminat pels romans, però modificat pel catolicisme: no ho sé. Potser no hi ha raons objectives i és tot casualitat.  No dic que li hagin de donar al Colm (però podria ser). En qualsevol cas, avui tindrem l’oportunitat d’escoltar-lo (parla un preciós i precís català amb accent pallarès) i serà com un cop d’aire fresc.