BCIN

No, si ja es veia a venir que la promoció televisiva de Tor com a escenari privilegiat de les més baixes passions humanes acabaria com el famós rosari de l’aurora. Que allò seria cal seixanta, vaja, amb mal rotllo entre els propietaris de la muntanya, els que organitzen viatges des d’Andorra, els truecrimeturistes que pugen per Alins i els truecrimeturistes que baixen per Cabús. La qüestió és que ningú no ha d’estar content: ni els empresaris que promouen excursions i activitats diguem-ne d’aventura ni els amos del tros, que no volen que hi hagi incursions incontrolades a una finca privada, amb el potencial públic viatger desconcertat i fotut perquè pensen que tota la muntanya és orenga. Un dels danys col·laterals ha estat l’enderroc de la Borda dels Hippies, aquell cau desmanegat a la muntanya que acollia tota mena de personatges excèntrics, obscurs o estrafolaris, cadascun dels quals generava prou material per omplir un capítol. Diu la versió oficial que ho han fet perquè la barracota era un perill per als amants de les emocions fortes que fins i tot hi feien nit. Enderrocar-la ha estat una qüestió de poca vista. El que s’hauria d’haver fet és començar a incoar un expedient perquè la Generalitat la declarés Bé Cultural d’Interès Nacional. Com Poblet, el castell de Miravet o el Parc Güell. Ja sé que la tramitació d’aquesta mena de protocols és un calvari burocràtic, interminable, ple d’obstacles administratius insuperables. Però la Borda dels Hippies era un exemplar únic. D’esglésies romàniques, castellots i edificis modernistes ja n’hi ha molts. Vist un, vistos tots. Aquella borda, ai, era única. I ja no hi és.