S’ha acabat l’estiu

Ja sé que no. Que aquest títol provocador és allò que en diuen ara un clickbait, un trampós estímul per a la lectura. No, no s’ha acabat. Encara ens queden molts dies de calor, dies de xafogor, nits gairebé d’asfíxia, tardes de palangana i ventilador. Aquesta baixada de temperatura –han estat quinze graus de patac– ha estat una il·lusió, un miratge, la mel als llavis. Però posar-se mitjons i màniga llarga un tretze d’agost és un gran què i potser sí que ja res no serà com abans. Ja veurem ara com es comporta la dana –l’antiga i enyorada gota freda, la ciclogènesi explosiva– que amenaça de petar demà, la tempesta perfecta producte del xoc entre una Mediterrània tan reescalfada que sembla l’escudella de Nadal i un fenomenal embossament d’aire fred en alçada. Hi ha qui fa meteoprediccions gairebé apocalíptiques, i d’altres que, més prudents, apel·len a la natura, que és capriciosa i, per sort, impredictible. Passarà el que hagi de passar, i nosaltres assistirem a l’espectacle com a simples espectadors: només voldria que la pedra respecti les tomateres, si no és demanar massa. Tenim molts números per a una rifa de la qual no sabem què et pot tocar. Res de bo, segurament. El que sí que sembla clar és que ens haurem d’anar acostumant a aquesta indefinició, a valorar els petits moments de treva i felicitat, a aguantar amb resignació les anomalies –que pinta que seran cada vegada més empipadores i violentes– i a convertir-nos en una espècie més resilient del que hem estat fins ara. Poca cosa.