Creat:

Actualitzat:

Quan Gabriel García Márquez va publicar l’exemplar que feia cent milions de Cien años de soledad, el seu editor li va preguntar que quin regal li faria més il·lusió. La resposta de l’autor colombià va ser que li publiquessin la traducció al català que feia un temps que estava preparant l’inoblidable Tísner. I és que hi ha traduccions i traduccions. La de l’Odissea de Carles Riba, en elegantíssims decasíl·labs noucentistes, les Mil i una nits de Richard Burton (el marit de la Taylor no, l’altre, el que era explorador). El Nou Testament que Martin Luther va traduir a l’alemany a la torre del castell de Wartburg, a Eisenach, temptat tota l’estona pel diable. Però potser la més cèlebre de totes va ser la dels Setanta: al segle III aC, Ptolomeu II Filadelf, el bon rei d’Egipte, va encarregar a setanta savis erudits que traduïssin la Bíblia hebrea al grec comú, perquè la poguessin llegir sense problemes els jueus de la diàspora. No se la van repartir entre els setanta, per estalviar-se feina i optimitzar recursos, com faríem ara, no: la van traduir els setanta tota sencera. I, oh meravella, totes les setanta traduccions van coincidir de la primera a la darrera paraula, cosa que demostrava la traça i sapiència dels traductors i la inspiració divina del text. Esperem que els traductors de l’Acord d’Associació siguin els moderns Setanta, que no hi hagi hagut discrepàncies i que hagin rebut, a parts iguals, la dosi necessària d’alè divinal per sobreviure dins aquella selva de llenguatge ferotgement gris i legalista. A la seva salut.

tracking