Fent la vinyeta

Ara pla. No sé pas com ens ho farem, això. Érem pocs, no teníem gaire feina i llavors vam parir la vinyeta. Els andorrans han passat mil anys negociant amb els veïns l’exempció de portatges, peatges i pontatges, i resulta que ara farem pagar per esgarrapar alguna propina dels no nacionals ni residents que gosin aventurar-se per la xarxa viària del país. Per molts tombs que hi puguem donar, l’aplicació pràctica de la vinyeta viària per circular per les carreteres andorranes serà un repte logístic majúscul. Com ho farem? Amb un burot a la frontera, que cobrarà trinco-trinco i et col·locarà l’adhesiu? Com serà? Tindrà algun disseny discret i bonic o serà lletja com les ambientals de la DGT? Per internet, per pujar ja amb els deures fets? Es podria provar amb drons, o amb càmeres que llegeixen matrícules i encabat t’envien la factura a casa. I s’haurà de renovar cada any? Cada tres, cada cinc? A més, no sé quina gràcia farà als turistes haver de pagar per embussar-se. Si encara tinguéssim una autobahn d’aquestes alemanyes, que no tenen límit de velocitat, mira, encara valdria la pena. Però en les condicions actuals, potser millor que no. Passaran rotondes i rotondes com qui passa el rosari, però amb una primorosa vinyeta, això sí. I què me’n dieu dels fronterers, aquest col·lectiu heterogeni que té la delicadesa de no pressionar el ja pressionat mercat immobiliari. Fer-los pagar o no pagar? Aquesta és la qüestió: si és més noble sofrir en silenci els cops i les fletxes d’una sort indigna o prendre les armes contra un mar d’adversitats i eliminar-les en combat.