Els comunidors

La pedra que cau del cel és la meteorologia feta putada. És l’equivalent atmosfèric a les vespes i als mosquits, dos insectes inútils i absurds que no fan cap falta per a res i només serveixen per minar la moral de la humanitat. La pedra, igual. Ves què li costaria de caure en forma d’aigua, que és la presentació més natural de totes. No senyor: pedres de la mida d’un ou de guatlla, o més grans, encara. Servidor només té cura d’algunes tomateres susceptibles de ser atacades per aquests glaçons que es precipiten sense avisar, però si tingués una plantació de tabac i en deu minuts em fes malbé la meitat de la collita i els esforços de tot l’any, no sé com m’ho prendria. Abans tot s’explicava per la còlera divina pels nostres pecats. No hem deixat de pecar, ans al contrari: el que hem fet ha estat diversificar-los, ampliar l’espectre, pecar més i millor. Els avantpassats van inventar-se un formidable procediment per evitar les pedregades: els comunidors. A Andorra encara en tenim dos dempeus, a Ordino i a Encamp. El comunidor era una construcció propera a les esglésies des d’on els senyors rectors exorcitzaven (comunien) les tempestes que feien mala pinta (és a dir, totes), amb pregàries i asperges i l’auxili inestimable del campaner, que tocava la campana Bàrbara que hi havia a tots els campanars. És una llàstima que, en un insòlit rampell racionalista, l’església tanqués i fes enderrocar els comunidors, potser per massa propers a la superstició i el paganisme. Però és preferible caure en la idolatria que no pas que et precipiti una pedregada.