Japó

No em mirin tan malament. He estat jo, sí, el que no ha anat al Japó aquest estiu. I, segons sembla, tot gat i fura hi ha viatjat, el destí estrella, diuen els de les agències. O a Austràlia, a Tanzània, a l’Índia, que també han estat destins habituals. Això sí que són vacances i no les meves, que el més lluny on he anat és a Cambrils –però no el Cambrils de mar, ans el de la muntanya del Solsonès, allà on hi ha el fantàstic Salí–. Sí, sempre et pots fer a la idea, quan sures a la piscina d’aigua saladíssima que hi tenen, que ets al mar Mort, però no és ben bé el mateix. I és que això de viatjar està sobrevalorat, diu la guineu que no arriba al raïm i el troba verd, encara. Tan a gustet com s’està a casa, a l’ombra, amb el càntir, cervesa a la nevera i un salmorejo casolà. El món està molt malament, ens diuen les finestretes que s’hi obren. Quedem-nos al cau, sense bellugar-nos, veient com cada dia les estones de sol es van reduint, canten els abellerols que preparen l’emigració cap a l’Àfrica. I farem una mica de vida social, però sense passar-se: algun sopar d’amics, un arrosset els diumenges, migdiada i gintònic. Una passejada amb els gossos a primera hora i una altra cap al tard, quan ja no faci calor. No es pot demanar gran cosa més.

No cal viatjar, perquè tot viatja cap a nosaltres. Mirem el cel d’aquestos dies: tèrbol, brut, enteranyinat. Per una vegada no és pols sahariana: són les cendres dels incendis forestals que hi ha al Canadà. Veuen com no cal anar enlloc?