La fi de la novel·la

No sé si va ser Josep Pla, sempre tan encertat i lluminós en les seves sentències lapidàries, qui va dir que llegir novel·les si tens més de quaranta anys era una solemne pèrdua de temps, que es podia dedicar a d’altres coses de més profit. Potser no va ser ell, qui ho va dir, però pel cas és igual: com que no hi és, no pot queixar-se per una falsa atribució. És probable que s’apliqués el mateix axioma per escriure-les, però si és així va fer trampa, perquè l’única novel·la que Pla va publicar –una obra amb estructura de novel·la, per entendre’ns– que va escriure, El carrer Estret, la va completar quan tenia ja quaranta i escaig anys ben bons. Tot això ve al cas, estimat lector, perquè ahir mateix, aprofitant les vacances, vaig acabar d’escriure una novel·la. Una més al sarró. Sí, és una celebració íntima, com íntim i reservat és el procés de l’escriptura, però fa il·lusió, després de tantes hores de vol, de tantes matinades, de tants moments terrorífics de proves i errors. Quan l’acabes –en realitat quan creus que l’acabes, perquè és un procés que, si no t’aturen els editors, no tindria mai final– et treus un gran pes del damunt però al mateix temps s’obre un període de buit existencial i d’incertesa. Però em feia gràcia compartir-ho. Ara ve la part més difícil, la depressió postpart: que aquest nadó indefens pugui recuperar-se de les angúnies del naixement, quedi net, polit i presentable, i, d’aquí a uns mesos, portem la criatura a batejar. Hi són tots cordialment convidats.