Que ve el llop

Fa poc n’hi havia un que campava per Osona, amb aquella patxorra. Al diari d’ahir van publicar la imatge, obtinguda amb una càmera de fototrampeig –que és quan els naturalistes es tornen voyeurs– d’un llop a l’Alta Ribagorça. Que arribi aquí és només qüestió de temps: mireu sinó l’ossa de la Cortinada. De moment diuen que els llops són sobretot solitaris, que han estat expulsats de la colla, baixen dels Alps o d’Astúries i van a la seva, sense aparellar-se. Però algun dia, quan trobin una lloba que s’hi posi bé, s’aparellaran. I és natural que els ramaders estiguin amoïnats: és una aversió atàvica i saber que hauràs de tornar a patir pel que patien els teus besavis no deu fer gaire gràcia. No fa tants anys, al consell de Sant Tomàs es pagaven els adots –recompenses públiques– als ciutadans que havien caçat llops o ossos. I molt més enrere, quan aquelles colles d’artistes itinerants pintaven els frescos del Pirineu, a l’hora de representar el lleó –que és el símbol de l’evangelista Marc– de vegades li posaven un cap d’ossa, com el que veiem a les pintures de Sant Vicenç d’Estamariu, amb la boca ben oberta ensenyant els ullals. Era la criatura més poderosa del bosc, l’equivalent muntanyenc als lleons de la sabana, animals que el poble només coneixia a través de bestiaris i descripcions a la vora del foc. I si no era l’ossa, en comptes de representar un lleó pintaven un llop, com aquella bèstia magnífica que hi ha a Sant Martí de la Cortinada, d’una precisió que gairebé frega l’art abstracte. Ells sí que hi entenien, de feres salvatgines.