Arqueologia del tedi

Amics, això ja s’acaba. Així com els antics egipcis veien que quan sorgia Sírius era el moment d’esperar la crescuda del Nil, quan apareix la constel·lació d’Orió a les hores petites de la matinada t’adones que l’estiu del vint-i-quatre ja està dat i beneït. Aquestes dues setmanes que travessarem fins a Meritxell són de propina, com el generós temps de descompte que ara els àrbitres moderns assenyalen a la fi de les segones parts dels partits de futbol. Orió i la festa major de la Seu, estratègicament col·locada a la fi de l’agost, com si fos la fita que marca la darrera etapa, l’esprint final. Gràcies a Déu sien dades, les pulsions juvenils s’han apaivagat, i un servidor de vostès ha aconseguit travessar heroicament totes aquestes setmanes sense trepitjar cap altra festa major que la de Sisquer, a la vall de Lavansa, i encara va ser per pura casualitat. Vaig saludar la parentela, vaig fer el ball del fanalet, amenitzat per l’acordió de l’Agustinet –un fanalet de paper japó que es va cremar a mig pasdoble de la manera més vergonyant–, i cap a caseta a dormir. No enyoro pas aquelles nits interminables, les converses absurdes amb la boca pastosa, el no dormir gens perquè a les cinc havia d’anar a treballar, a fer croissants i braços de gitano i plates de dolços per als que celebraven la festa sense limitacions. Potser és aquella llosa que carregava el jove que volia anar de parranda però ho havia de fer de manera limitada i a mig gas la que m’ha convertit en l’adult ensopit d’avui. És així, i no hi ha remei. Cadascú arrossega la seva creu.