Pedro

És difícil trobar una justificació a l’antipatia o antipatia que hom pot professar contra els polítics. Independentment de les afinitats o sintonies ideològiques, hi ha una cosa visceral, que puja des de l’estómac i que no es pot controlar amb la racionalitat. Per posar un exemple sobre els presidents de govern espanyols, un servidor detestava amb tota l’ànima Felipe González, però li queia bé Zapatero; no podia suportar ni en pintura l’etern rictus agre del president Aznar i, en canvi, no li molestava gens ni mica la frivolitat irresponsable de Mariano Rajoy, amb aquelles inversemblants sortides de to. Amb el president Sánchez ara passa una cosa estranya. El trobo com un personatge irreal, com una figura de cera, un autòmat, com si hagués sorgit de la imaginació dels guionistes de House of Cards. És com un producte destil·lat a la mida exacta de la política actual, arreu del món, de la qual n’és un representant perfecte: fonamentada en el càlcul de probabilitats, el cinisme, la xerrameca, la postura fàcil i, sempre que convé, el recurs sistemàtic a la mentida pietosa per defensar l’agenda. Avui, la seva versió encarnada pul·lularà per Andorra a veure això de les bicicletes de muntanya. Sé que la seva presència ha aixecat un viu debat entre els lectors del diari. Sense necessitat de llegir els comentaris, segur que n’hi ha hagut a favor i en contra, amb graus variables de lloances i vituperis. No n’hi ha per a tant. És una visita privada i, per tant, del tot intranscendent. Un turista més. Que aprofiti ara, que els helicòpters no paguen vinyeta.