El senyor de les mosques

Estareu d’acord que aquest ha estat un bon any per a les mosques. La temporada de dípters ha estat dilatada; la producció, generosa; l’empipamenta que han provocat, inaguantable. És possible que el seu nombre s’hagi incrementat en proporció al de la resta d’insectes: tant de bo. Des de fa un temps que hom ha pogut constatar com ha davallat la quantitat de bitxos amb el mètode experimental de revisar el frontal d’un vehicle després d’un viatge llarg: el que abans era una hecatombe, ara és una petita mortaldat que desapareix amb un cop de mànega. Els prats abans bullien de vida: abelles, saltamartins, pantiganes, llagostos, grills: ara només queden els de guàrdia, els serveis mínims, la quantitat indispensable per evitar l’extinció. Però això no funciona amb les mosques: han fet seva la dita bíblica del crescite et multiplicamini, i les tenim a tot arreu, tossudes, insistents, sempre emprenyadores. En mates una i n’hi ha deu disposades a reemplaçar-les. Com combatre-les? Aquesta és la qüestió. Descartats els insecticides químics comercials, ho he provat tot. Les raquetes que les electrocuten no són la solució: es descarreguen quan més les necessites. Els paranys biològics –llevats amb sucre i una ampolla per on entren i no surten– és un recurs eficaç però fastigós. Hem hagut de recórrer al vell recurs de les tires adhesives. És un mètode de postguerra, certament. No fa gaire gràcia veure com queden allà enganxades “presas de patas en él”, com diu la faula. Però una mosca atrapada és una mosca menys a l’espai aeri. La vida és cruel, de vegades.