El país més

Els països no viuen de les llistes, però l’ànima de les nacions troba confort quan veu que la posen dalt de tot d’una relació, (sempre que sigui per a bé). La renda per càpita. L’èxit escolar. Les universitats més prestigioses. Que Andorra és un país segur és un fet evident, i ara ha aparegut un altre índex que combina diversos factors per dir que som el number one. No sé si és l’efecte pervers dels algoritmes, però qualsevol passejada per les xarxes només fa que mostrar-nos que arreu del món domina violència, agressions, atropellaments, una mala llet universal. No és que aquí no n’hi hagi, però per una simple relació proporcional semblen una raríssima excepció. Aplicat al viscut diari de la gent, és un fet evident. Però no és una cosa recent: els avantpassats ja tenien claríssima la pau social de les Valls. De fet –i és una dada que no es té prou present– la cosa més semblant que hi ha hagut a una guerra va ser una baralla entre pastors d’Encamp i de la vall de Llosa per uns emprius, cap allà al segle XIV, i que va acabar amb alguna víctima mortal. És cèlebre el text d’Anton Fiter i Rossell, que en parlar del caràcter dels andorrans va dir que eren “pacífics, quiets, reposats, alegres de geni, ferms en la religió i constància de la paraula, devociosos, caritatius, no maliciosos, torpes, lladres ni sanguinyolents; són amants i temerosos de la justícia i obedients a ella”. Cert és que també eren “no vanitosos ni vanagloriosos; són taciturnos, callats i prudents”. Això de la vanitat i la vanaglòria, la taciturnitat, el silenci i la prudència es podria discutir, però de moment aquestos conceptes no surten a les llistes. Tothom tranquil, doncs.