Llista d’espera

Si algú ens arriba a dir fa un any que, al cap de poques hores de començar l’oferta pública de cursos de català, virtuals i presencials, hi hauria llista d’espera a la majoria, l’hauríem titllat de boig. De visionari, d’exagerat, de somiatruites, d’il·luminat i d’utòpic. Ni en el més dolç dels escenaris hauríem pensat que això seria possible, vist el desinterès estructural de la majoria de residents que arriben amb una altra llengua –amb més parlants– a la motxilla, i vista la tèbia indolència que molts catalanoparlants del país tenen a l’hora de defensar la seva. L’equació (desinterès més indolència igual a més castellà) no tenia incògnites: era claríssima en l’enunciat i en el resultat. Però ha estat publicar la Llei del català, vincular permís de residència a un mínim coneixement de la llengua i tot han estat corredisses per obtenir algun títol computable per a la residència. Potser sí que ha valgut la pena aplicar aquest diguem-ne incentiu. Ara falta veure com es traduirà tot plegat al món real, si hi haurà una presència més efectiva i més eficaç al comerç i a l’hostaleria, per exemple. Ja no somiem cambrers amb el nostre accent nord-occidental, ja sabem que això és una entelèquia inassolible, però, vist el pa que s’hi dona, ens conformem amb una mínima complicitat i respecte, que ningú no et miri de través quan demanes un tallat i que, si això fos possible, els que ara consideren la llengua del país com una molesta mania aborigen, acabin estimant-se-la, ni que sigui una miqueta. Va, que no hauria de ser tan difícil.