‘In articulo mortis’

In extremis és una locució senzilla, entenedora, pròpia als negocis normalets del dia a dia. Res, que has de fer una gestió i l’ajornes fins al darrer dia. L’has feta in extremis. Però per la negociació que hi haurà la setmana entrant entre representants de la direcció general Home (home de llar, com a Zara) de la Unió Europea potser l’expressió exacta seria la d’in articulo mortis. A l’origen, com un terme del dret canònic, s’aplicava quan s’havia de celebrar un matrimoni de pressa i corrent perquè un dels cònjuges s’estava morint. Ara s’ha ampliat el rang d’ús quan es tracta de posar èmfasi en un termini inajornable. I ja deu ser ben bé això: si no s’arriba a un acord, travessar la frontera de dalt i la de baix pot convertir-se en un calvari que, a la pràctica, estranguli el país. No sé si recordaran els lectors de més edat les dificultats que hi havia als anys seixanta i setanta per pujar des d’Espanya: passis, controls, passaports. No era gens fàcil. I la relativa fluïdesa que ara hi ha de baixada, amb un control més que relaxat a la duana, és ben recent: no fa pas gaires anys que tot gat i fura s’havia d’aturar, baixar i obrir la maleta, sempre, sense excepció. És possible que sigui un advertiment subtil. Feu bondat, associeu-vos i amagarem aquesta espasa de Dàmocles. No hi fa res que els potencials perills de seguretat que eventualment puguin travessar la frontera hagin hagut de fer-ho prèviament pel Runer o pel Baladrà, perquè a Andorra no s’hauran criat per generació espontània. Això, als ulls de la totpoderosa Unió, és peccata minuta.