El bròquil

Ara ja no hi ha més excuses, senyores i senyors. S’ha acabat el bròquil. L’endemà de Meritxell, el país abandona el dolç estat d’excepció estiuenc. Com si no hagués passat res, com si en despertéssim d’un son espès o d’un coma lleuger, reprenem els hàbits i les rutines que, en major o menor grau, havíem abandonat o relaxat des de Sant Joan. Avui és el dia en què tots els negocis que van quedar en suspensió –una suspensió emparada per la fórmula màgica “mira, d’això en parlem després de Meritxell”– es reviscolen, com la flor del desert que esclata quan cau ni que sigui una trista gota. És possible que ho fem sense energia, arrossegant els peus, enyorant els dies de lentitud i peresa però de seguida la vida que retorna ens treurà el son de les orelles. Reunions, trobades, cites, una agenda que bull. Comença el curs escolar i això és un gran què –però alguns alumnes, incomprensiblement ho faran demà, sense cap raó aparent–. Seran uns mesos intensos, d’una duresa especial, perquè hi ha temes calents (roents!) damunt la taula que hauran de ser considerats amb la màxima atenció, perquè ens hi juguem el futur. Però de moment consolem-nos amb la millor notícia: que la nit guanya al dia, que a l’octubre ens acostarem una mica més a l’hora solar real i que, per durant uns mesos, deixarem enrere la mol·lície, la sorra a la regatera, els mosquits, la mandra institucionalitzada. Serem (o farem veure que som) més Islàndia que no pas –per dir un país a l’atzar i que no s’enfadi ningú, que la pell del món és molt prima– Jamaica. Així, sí.