Sempre han tingut bec

Joaquim Miret i Sans –cèlebre historiador– ha passat a la posteritat per un munt de factors, i per això ha tret el nas aquí alguna vegada. D’entrada, per haver exhumat les homilies i un munt de pergamins de la casa dels Caboet als antiquíssims arxius d’Organyà. Però també per haver publicat el 1906 un llibre singular i maleït, Sempre han tingut bec les oques, que tractava el tema, absolutament tabú fins aleshores, de totes les manifestacions sobre la sexualitat que apareixen a la documentació medieval, que tant dominava. Miret era, a més, un conspicu visitant de les cases de barrets. Portava un detallat dietari, primorosament editat pel doctor Philip D. Rasico i publicat per l’Institut d’Estudis Catalans, on Miret anotava, amb tota cura, les despeses en cafès, propines i quilombos, epítets que feia servir per a denominar els bordells que freqüentava, des d’Istanbul fins a la Seu, on sembla que n’hi ha hagut tota la vida (i crec recordar que en una torre de la muralla n’hi havia un amb llicència de les autoritats). Sempre s’ha dit que, en no existir oficialment prostitució a Andorra, l’Urgellet n’era el backyard, i tothom té al cap els noms dels establiments més cèlebres, des de cal Morritxol, el Kings, i, més cap aquí, l’ínclit Tu Tries. Ara, en plena crisi habitacional, resulta que hi ha pisos d’aquestos a Andorra. És quan ens toca fer-nos els sorpresos i exclamar, com feia el capità Louis Renault a Casablanca: “Estic commocionat, estic commocionat: he descobert que aquí s’hi juga.”