La caixa B

Tot el cap de setmana hem fantasiejat a tenir una caixa B. Un fons de contingència, una vida extra, un milionet patrimonial, un racó per si un cas van mal dades, un dipòsit de reserva, un segon paracaigudes, la motxilla que diuen les autoritats que hem de tenir al darrere de la porta per poder fugir corrents de casa i sobreviure durant un parell o tres de dies. Però la majoria immensa anem per la vida amb una mà al davant i l’altra al darrere. Passant dies i empenyent anys. Mirem de fer les coses bé, paguem les factures i els tributs quan toca, i només ens aprofitem de Matrix quan té escletxes i zones grises, fins que algú s’adona de la falla del software i les omple o les pinta de vermell: a partir d’ara, per aquí no hi passis. I llavors ja no hi passem més. Fem bondat i som manyacs, gens conflictius. Però coi, també tenim una petita veueta interior que ens diu tota l’estona que ens deixem estar d’escrúpols i punyetes, que tirem pel dret i ens muntem una caixa B, un piset amb dues places de pàrquing, que ens caigui alguna prebenda sense mèrit, aconseguir un viatge pagat per la superpadrina, unes entrades vip, un passi a la vila olímpica, el temple de la joventut atlètica i desimbolta, què sé jo. Alguna cosa que ens faci sentir importants, imprescindibles i necessaris, perquè ens ho mereixem, què coi. I sobretot, que no sembli que és l’enveja que ens rosega (bé, una mica potser sí, però és la humanal natura i contra aquest atàvic sentiment no s’hi pot fer gran cosa). És que ens han dissenyat així.