Mas, Roger

Els discos, abans, eren físics. Recordo aquella emoció quan anava al Transbord (de reverenda memòria) a gastar-me la paga. Remenava els calaixos, sospesava què m’havia de comprar, l’escollia a cegues o per vagues referències, m’emportava un LP de vinil negríssim i cobertes llampants a casa, el posava al plat del tocadiscos i començava la cerimònia. Ara tot és més banal. Aquella col·lecció que em va costar tant de formar ves a saber on para, víctima de tantes mudances i canvis de vida. Et donen un CD i resulta que a casa no hi ha cap lector. No em sap greu –o ja no me’n sap. Hi hem guanyat en universalitat i immediatesa, i no és pas poca cosa. Això no treu que, quan apareix un disc nou, ho celebrem. És el que ha passat aquesta setmana: Roger Mas ha tret el segon volum de la col·laboració amb la Cobla Sant Jordi-Ciutat de Barcelona. Facin-se un favor i l’escoltin, perquè és una meravella. Hi ha la fabulosa Canzone dell’amore perduto, una melodia de Telemann passada per Fabrizió de André i el geni de Xavier Guitó; L’Aqueres montanhes amb versos que la llegenda diu que van ser escrits pel copríncep Gastó Febus i un munt de petits grans miracles musicals, amb una cobla en estat de gràcia i uns arranjaments impressionants. El Roger ha estat, que jo recordi, dues vegades a Andorra. La darrera, deu fer nou o deu anys, en solitari a Santa Coloma. Potser ja seria hora que algú pensés de programar un concert del millor cantant català del que portem de segle. És una idea, eh.