AC/DC

Com passa el temps, diem. I és la veritat. Fa només un segle, Andorra estava gairebé a les fosques. El 1920 havia començat l’electrificació, molt tímidament, amb la central del Roc de les Anelletes, amb algun molí reconvertit en petita minicentral. Des d’Encamp fins a Ordino, la companyia del Nord Andorrà, el somni de progrés de mossèn Bordes, anava posant pals i fils, que feien arribar a les cases una llum petita, groga i tremolosa. En algunes cases encara es poden veure els forats que feien als envans perquè amb una sola bombeta s’il·lumines dues estances a la vegada. Això era abans de FHASA, que a partir de 1933 va portar la revolució industrial al país, i va obligar els polítics d’aquell moment –sobretot el síndic Cairat– a fer uns equilibris i negociacions impossibles per evitar que l’aviació de Franco bombardegés la central d’Escaldes i d’aquesta manera no arribés llum a Barcelona. L’electrificació va anar de la maneta de la transformació del país, i no s’entén l’una sense l’altra. Ara veiem com els tècnics de FEDA treuen les pilones d’alta tensió que hi havia entre Encamp i Grau Roig, aquells grans arbres d’acer pintats de verd. És un gran què. Ahir, un amic que viu fora va dir-me que la darrera vegada que va pujar a Andorra, fa ben poc, li va semblar un país molt endreçat. Potser sí, però la processó va per dins. Línies soterrades, que ni una botiga, ni un hotel, ni un remuntador, ni una model d’OnlyFans ni un miner de bitcoins es quedin sense corrent altern (el de Tesla), que és millor que el continu (el d’Edison).