Vist per a

Diu que ara ens haurem d’esperar un any a la sentència del judici de BPA. Sí, la d’aquell macroprocés que quan va començar semblava que s’enfonsaria el món. Doncs resulta que el cas de la banca ha anat reculant posicions en la lliga de maldecaps de l’opinió pública, encapçalada, en dura lluita, per l’habitatge i l’acord d’associació. És natural. Dèiem fa tres o quatre anys que la vida era allò que passa entre ajornament i ajornament del judici. Ha estat un procés tan paquidèrmic, els advocats han teixit un laberint processal tan embolicat que diria que des del minut u la ciutadania se n’ha desentès del tot, perquè s’ha perdut pel camí. I potser valdria la pena tornar enrere i recordar on érem quan va saltar la notícia de la intervenció, el 10 de març del 2015. Servidor estava en una reunió a la planta baixa de l’edifici administratiu de Govern i vaig veure com sortien de l’ascensor tots els dirigents de l’oposició, que havien estat convocats pel cap per informar-los de l’existència de La Nota. Estaven tots pàl·lids i desencaixats, com si haguessin vist un esperit diabòlic. La gent normal encara no en sabia res, però al cap de poca estona van començar a circular tot de rumors i els primers whatsapps amb caràcter confidencial. I des de llavors han passat un munt de coses. Aquell meteorit fora de control, sinistre i amençador que havia d’acabar amb els famosos andorranosaures s’ha convertit en una pedreta còsmica que farà una espurna, direm oh, mira tu, i passarem –probablement, però no se sap mai– a una altra cosa.