L’apagada

Tenia enviada ja la crònica personal sobre la cerimònia de consagració del flamant bisbe coadjutor, però l’actualitat –la rabiüda actualitat– mana i obliga a un canvi de plans. Resulta que ahir a un quart de set es va produir l’apagada general. Dijous parlava aquí mateix dels inicis tímids de l’electrificació del país i patam: la fallada de la línia espanyola i la desconnexió temporal amb la francesa per feines de manteniment van projectar el país a l’Antic Règim, al món preindustrial, al de la teia, el foc de rogle i el llum de carburo. Encara rai que no era fosc, que era dia de festa, que les calefaccions no van a tota potència i que la intervenció rapidíssima i eficient dels tècnics de FEDA va resoldre l’avaria –la incidència, se n’ha de dir– amb una gran rapidesa. Vint minuts no és gaire temps, però la incertesa segur que va fer patir a molta gent, perquè segons la natura del problema tan podien haver estat vint minuts com vint hores. És el que té dependre per a tot de l’exterior. Servidor ha aconseguit viure sense connexió a la xarxa: l’electricitat me la faig amb plaques i la guardo en bateries. Si hi ha un parell de dies núvols, malament. Cal fer malabarismes amb l’aigua calenta, estalviar rentadores i no engegar el forn, i un generador ajuda a sortir del pas quan no hi ha més remei. Però més tard o més d’hora el sol torna a sortir. Estaria bé que anéssim, de mica en mica, cap a la sobirania energètica, que aviat serà la més important de totes. Demà, la cosa del bisbe.