Successor designat

L’any noranta-sis vaig fer el seguiment arqueològic –fins allà on em van deixar– de la refonamentació del claustre de Santa Maria d’Urgell. Va ser una època dura, però amb troballes molt interessants: un parell de tombes de teula, tardoromanes, i, sobretot, una antiga ara d’altar, de marbre, paleocristiana, que probablement havia sigut la de la primera catedral d’Urgell, del segle V o VI, que encara tenia gravades les signatures de preveres antics. Avui, és la que torna a presidir el presbiteri de la Magna Parens Urgellitana, i és on, durant la cerimònia de consagració de Josep-Lluís Serrano com a bisbe coadjutor, van dipositar els quatre evangelis i es va celebrar l’eucaristia. Per cert: un dels calzes era el del bisbe Galceran de Vilanova, una sublim mostra d’orfebreria gòtica, de la fi del segle XIV, que deurien anar a buscar al museu. L’episcopologi d’Urgell relaciona noranta-quatre prelats, amb uns pocs dubtosos i alguns intrusos. Des de Sant Just, del 531 (tot i que és possible que n’hi hagués d’abans), fins avui. Mil cinc-cents anys, que es diu aviat. Per això la cerimònia de dissabte va ser històrica, perquè durant molts segles els bisbes ja venien consagrats de fàbrica i tan sols venien a prendre possessió. Feien nit al Pla, anaven a la Seu i després, al cap d’uns dies, pujaven a Andorra, amb un gran cerimonial. La sensació que planava entre els assistents a la consagració de dissabte era que el relleu no serà un relleu qualsevol. Que passaran coses, que Roma se la sap llarga i que, deslligada de mandats, eleccions i terminis, té un control absolut del temps.