Gog i Magog

Vivim en un temps en què tots ens apalanquem a la trinxera de la nostra veritat absoluta i d’allà no ens treuen ni amb aigua calenta. No tenim dubtes, només certeses. Les xarxes socials ens acompanyen en aquest procés d’entotsolament, perquè ens permeten participar en la batalla global sense esquitxar-nos de sang. Ens polaritzem. Ens instal·lem en la nostra zona de confort ideològic. Tot és o blanc o negre, i han desaparegut els grisos que permetien un diàleg més o menys constructiu –o, en el pitjor dels casos, que no fos destructiu. Ara resulta que Andorra –així, a l’engròs– és l’esca de tots els mals que afecten el Pirineu, segons proclamen els de Pirineu Viu. És el vuitè cercle infernal de Dant, el Magog de l’Apocalipsi, Gotham City en hores baixes. Que Andorra té grans problemes és evident. Que alguns d’ells esquitxen les comarques del voltant, també. Ara, que els gratacels d’Emprivat siguin com la Torre Fosca de Mórdor, doncs potser tampoc. El que és clar és que, per exemple, la Cerdanya s’ha turisturitzat (i destruït) tota sola, que l’Aran també, que l’Alt Urgell i els Pallars arrosseguen dèficits estructurals des de fa dècades, i que en tot això les Valls Neutres no hi han tingut res a pelar: ans al contrari, han servit per evitar que el col·lapse fos encara més gran. Res, que el món és complex i difícil, i que reduir-lo a una caricatura, a un cop de brotxa, a uns bons contra uns dolents no serveix de gairebé res. Però què sabrem, pobres de nosaltres, si ens ha tocat el cantó pervers de la història.