Els pertorbadors

És important que les coses tinguin un nom escaient, precís i unívoc. Que a l’hora d’escriure’l i de pronunciar-lo tothom sàpiga què vol dir, quines connotacions té. L’idioma és viu, creix, evoluciona, s’adapta a les necessitats sempre canviants de la vida. I això és bo, és un senyal de bona salut lingüística. Ara tenim una bonica expressió que, fins a la setmana passada, era del tot absent de l’àgora pública i que farà fortuna. Els edificis pertorbadors. És una felicíssima manera de designar el que, en un altre context, més informal, en diríem nyaps urbanístics. Els han comptat, i, només a l’entorn de Casa de la Vall i de Sant Esteve, a la vila i capital, n’han sortit vint –parets mitgeres lletges, edificis més alts del que pertocaria. Semblarien que són pocs –però això dependrà, en última instància, del barem amb què es valoren, que probablement és, vista la idiosincràsia constructiva del país, més aviat lax. Si ho ampliéssim a l’escala nacional, potser en sortirien cent, o dos-cents, o cinc-cents. Durant dècades, ens hem dedicat, amb aquella alegria, a ofegar el patrimoni, a estrangular-lo, a posar-li una cotilla i tibar les vetes. Els monuments estan immaculats, restaurats, estudiats i en perfecte estat de revista, però els entorns, ai, els entorns, l’assignatura pendent, que fa vint anys que, segons la llei, haurien d’estar fets. Recordem-ho, que es diu poc: les pressions comunals van fer que es passés dels cent metres de protecció als vint. Vint. Un dos i un zero. No, si encara n’hi ha que pensen que és massa.